Exposició: L’anarquia del silenci. John Cage

John Cage es un personatge molt central, estudiat per differents disciplines amb una carrera molt prolífica. Als anys 30 en John Cage ja planteja que la mùsica en un futur dependrà de la tecnología quan ni tan sols existien les cassetes. Els seus primers moments ja són molt interessats per sons primitus adreçats cap a músiques africanes, amb objectes metàliques que semblen estris de cuina. El veritable trencament el produeix la seva obra als anys 40 amb una nova filosofia escénica amb la que posava la dansa i la mùsica a un mateix nivell, sense jerarquia donant-li més espai als ballarins i menys a la orquestra.

Cage es el primer que converteix el piano en un instrument que produeix sons manipulats, tot i que ja havien hagut altres creadors que havien treballat el concepte. L’any 44 es declara homosexual, s’enfronta a les seves pors i la seva música viu un moment trascendental. Aquesta nova obra no va ser entendre pel pùblic i això li produirà una crisi personal que li farà no parlar mai més sobre ell mateix.

En el camp de la pintura, Duchamp i Cage es van conèixer a Nova York als anys 40 i van col·laborar en diverses ocasions en la producció d’obres en que intervenien elements visuals, so i atzar. Cage va desenvolupar el seu model d’aletorietat independentment i des d’una disciplina del tot diferente de la de Duchamp, però haches últim mantenia una posició singular en relació amb la pràctica artística i les seves convencions que Cage va reconèixer a l’instant. Duchamp organitza una exposició sobre scaigs i en John Cage exposarà per primer cop una obra que combina dues disciplines: la mùsica (partitura) i la pintura.

Sonatas e Interludio es l’obra mestra que es va tocar amb el piano preparat. Aquesta es una obra intermedia entre night of danger i music of changes, en la que ja no parla d’ell mateix però parla de les emocions. Music of changes està inspirat a partir d’un joc d’atzar controlat xinés; el llibre dels canvis de I-Ching. A partir d’aquest llibre en Cage va dissenyar unes partitures que donaràn lloc a aquesta obra en la que l’autor ja no parla, la mùsica i els sons parlen per si mateix.

Es declarà als anys 60 mitjançant l’influencia d’haver estat a la Black Mountain com tecno-anarquista (confiança absoluta en la tecnología per acconseguir la veritable anarquia). Cage busca sempre que el pùblic sempre sigui un factor actiu i participant de l’espectacle.

Un altre moment molt important en aquests anys es que la Universitat d’Hardvard convida a Cage i allà descobreix una cambra insonora en la que s’hauria de sentir nomès silenci però ell la va criticar dient que no existia silenci absolut allà dins perquè el seu propi cor i cos van produir sorolls. Arribarà a la conclusió de que el silenci es un concepte però no una realitat. Des d’aleshores mai més paralará d’el silenci però si d’el silenci sonor i 4’33’’ es convertirá en el gran referent seu d’aquesta concepció.

Cage ja ni tan sols organitza el sons; simplement els hi dona duració i ells es produeixen i es distribuyesen per si mateix. Al llarg de la seva vida es produirà un procés de buidament, tant de la música com de la pintura. Als primers anys de la TV a Amèrica, en John Cage va aparéixer mots cops fent performances auditives amb la que mostra la seva obra i el seu concepte de soroll/silenci.

L’any 67 Cage acconsegueix un anacronismo brutal gràcies a que acconsegueix crear amb ordenador el só d’un claricordi. És un moment d’extrema importància per a ell en el que veurà feta realitat la seva idea de tecnología al Server de la música.

Bachanale (1940)

Aquesta es una de les seves obres referència de la seva activitat creativa dins d’un moment de transició. Sons rutinaris, repetitius, fins i tot monótons fan creure que hi ha algún tipus de persecució, una mena de búsqueda fins arribar a un punt de tranquilitat i assossec.