#spanishrevolution

Hacía mucho que no compartía nada en mi blog personal, pero esto lo merece.

La hija del Vidriero

Hace unos años que grabamos este video, un fin de semana cualquiera que si no hubiese sido por estas imágenes hubiese quedado en el olvido y precisamente ahora, precisamente hoy lo evoco y lo recuerdo con muchísimo cariño y mucha nostalgia. Porque es más que un video, porque significa un momento, una etapa, una amistad, un paisaje y mis raíces. Gracias a Rocío por regalarme este momento:

Corazón Congelado

El corazón de una mujer guarda secretos inexcrutables

Invitro

Estos días ando muy liado. Mi compañera Anna García Cuartero y yo estamos preparando el rodaje de nuestro próximo corto que se titulará Invitro. Es un guión escrito por mi hermano y que me hace mucha ilusión llevar a cabo, será una de las cosas más colaborativas que haya hecho nunca con él, jeje. Bueno, en realidad no es cierto, cuando hacíamos el programa de radio juntos en Uniradio también hubo mucha colaboración.

Preparar un rodaje es harto complicado, ¿qué os voy a contar? Los actores, las cámaras, las luces, las localizaciones, el atrezzo,... Pero engancha, es el primer proyecto audiovisual serio que saco adelante sin otra motivación que el amor al arte (que no es poco). Esta vez no hay nota de asignatura que juzgue nuestro trabajo, tan sólo la opinión de los que tengáis a bien visionarlo.

Espero que si todo va bien, sea pronto.

Goretti y la Azotea

Goretti es mi compañera de piso en Barcelona. Es de Biescas, aquel pueblo de Huesca que sufrió una desgraciada riada hace más de 10 años donde murieron mucha gente. Bueno, es triste un pueblo sea recordado y conocido por eso, prefiero como en el caso de Lepe que sea conocido por chistes. Ella es una chica guapa, activa, muy ilusionada siempre en todo lo que hace, poseedora de un gran positivismo y vitalidad, pero siempre le digo que no se saca todo el partido que podría, ella dice que se siente ridícula.

Hoy conseguimos entre su madre y yo que se calzara unos tacones y posara para mí. Este es el resultado. Enhorabuena Goretti, estás guapísima.

Caminar por la Vida

Caminar por la vida es un proyecto basado en movimientos colectivos mediáticos basados en la colaboración online. Iniciativas como Free Hugs o Book Crossing son antecedentes y ejemplos que se asemejan. La propuesta consiste en fotografiar paisajes a lo largo de todo el mundo en el que los protagonistas sean conjuntamente nuestros pies y el monumento o lugar fotografiado en si. Basado en la famosa secuencia de Amelie en la que un enanito de jardin viajaba por todo el mundo fotografiándose en lugares emblemáticos.

Año Nuevo Vida Nueva

Un matrimonio bien avenido celebra su última cena de Nochevieja juntos, año nuevo vida nueva. Segunda entrega de Carocho Producciones

Fredric Brown (29 de octubre de 1906, Cincinnati – 11 de marzo de 1972) fue un escritor de ciencia ficción y misterio, más conocido por sus cuentos caracterizados por grandes dosis de humor y finales sorprendentes. Es también conocido por ser uno de los escritores más audaces a la hora de hacer experimentaciones narrativas en ficción de género. Aunque no fue un escritor especialmente popular en vida, la obra de Brown ha generado un considerable culto que continúa medio siglo después de que realizara su último escrito. Sus obras se reimprimen periódicamente y tiene varias páginas de fans en Internet tanto en EE. UU. como en Europa, en donde se han hecho varias adaptaciones de sus escritos.

fuente: www.wikipedia.org

Making of

¿cómo se hizo DOBLE? Aquí teneís el making of:

Exposició: L’anarquia del silenci. John Cage

John Cage es un personatge molt central, estudiat per differents disciplines amb una carrera molt prolífica. Als anys 30 en John Cage ja planteja que la mùsica en un futur dependrà de la tecnología quan ni tan sols existien les cassetes. Els seus primers moments ja són molt interessats per sons primitus adreçats cap a músiques africanes, amb objectes metàliques que semblen estris de cuina. El veritable trencament el produeix la seva obra als anys 40 amb una nova filosofia escénica amb la que posava la dansa i la mùsica a un mateix nivell, sense jerarquia donant-li més espai als ballarins i menys a la orquestra.

Cage es el primer que converteix el piano en un instrument que produeix sons manipulats, tot i que ja havien hagut altres creadors que havien treballat el concepte. L’any 44 es declara homosexual, s’enfronta a les seves pors i la seva música viu un moment trascendental. Aquesta nova obra no va ser entendre pel pùblic i això li produirà una crisi personal que li farà no parlar mai més sobre ell mateix.

En el camp de la pintura, Duchamp i Cage es van conèixer a Nova York als anys 40 i van col·laborar en diverses ocasions en la producció d’obres en que intervenien elements visuals, so i atzar. Cage va desenvolupar el seu model d’aletorietat independentment i des d’una disciplina del tot diferente de la de Duchamp, però haches últim mantenia una posició singular en relació amb la pràctica artística i les seves convencions que Cage va reconèixer a l’instant. Duchamp organitza una exposició sobre scaigs i en John Cage exposarà per primer cop una obra que combina dues disciplines: la mùsica (partitura) i la pintura.

Sonatas e Interludio es l’obra mestra que es va tocar amb el piano preparat. Aquesta es una obra intermedia entre night of danger i music of changes, en la que ja no parla d’ell mateix però parla de les emocions. Music of changes està inspirat a partir d’un joc d’atzar controlat xinés; el llibre dels canvis de I-Ching. A partir d’aquest llibre en Cage va dissenyar unes partitures que donaràn lloc a aquesta obra en la que l’autor ja no parla, la mùsica i els sons parlen per si mateix.

Es declarà als anys 60 mitjançant l’influencia d’haver estat a la Black Mountain com tecno-anarquista (confiança absoluta en la tecnología per acconseguir la veritable anarquia). Cage busca sempre que el pùblic sempre sigui un factor actiu i participant de l’espectacle.

Un altre moment molt important en aquests anys es que la Universitat d’Hardvard convida a Cage i allà descobreix una cambra insonora en la que s’hauria de sentir nomès silenci però ell la va criticar dient que no existia silenci absolut allà dins perquè el seu propi cor i cos van produir sorolls. Arribarà a la conclusió de que el silenci es un concepte però no una realitat. Des d’aleshores mai més paralará d’el silenci però si d’el silenci sonor i 4’33’’ es convertirá en el gran referent seu d’aquesta concepció.

Cage ja ni tan sols organitza el sons; simplement els hi dona duració i ells es produeixen i es distribuyesen per si mateix. Al llarg de la seva vida es produirà un procés de buidament, tant de la música com de la pintura. Als primers anys de la TV a Amèrica, en John Cage va aparéixer mots cops fent performances auditives amb la que mostra la seva obra i el seu concepte de soroll/silenci.

L’any 67 Cage acconsegueix un anacronismo brutal gràcies a que acconsegueix crear amb ordenador el só d’un claricordi. És un moment d’extrema importància per a ell en el que veurà feta realitat la seva idea de tecnología al Server de la música.

Bachanale (1940)

Aquesta es una de les seves obres referència de la seva activitat creativa dins d’un moment de transició. Sons rutinaris, repetitius, fins i tot monótons fan creure que hi ha algún tipus de persecució, una mena de búsqueda fins arribar a un punt de tranquilitat i assossec.

DOBLE

Ya está. Lo tenemos, nuestro primer corto:

Let´s stop climate change

Aportaciones en un foro

Vull reflexionar sobre el discurs dual i el discurs postmoderniste.

Sense ficar-me en redundàncies la meva aportació va encaminada una mica a defensar el discurs postmoderniste (més que rés per portar la contraria a tothom). Bromes apart, vull ressortir aquesta corrent de pensament perquè si ben bé és cert que sense dosis de veritat no podem viure, no estem segurs i ens falten referències; jo estimo que la posada en entredit de tota veritat plasmada com ciència ha fet al llarg de l'historia que es produeixin grans esdeveniments tant socials com econòmics que han fet canviar societats i models tot arreu del món. Avui dia, amb el progrés i l'avançament de les tecnologies de la informació creiem tenir la veritat de la nostra part, la fi copsada... però qui ens pot assegurar que encara no vivim entre tenebres (com ara es la percepció que tenim de com vivien a la Edat Mitjana).

Jo personalment sigui una persona que peca d'escèptica però sempre penso que hi han raons per dubtar de si coneixem la veritat o no. Potser, un altra cosa sigui parlar de les realitats que ens envolten i ens afecten a nosaltres mateixos. "Com pot venir un altre de fora, des de el seu etnocentrisme, a dir-me que es el que més em convé a mi, com he de viure, i com he d'organitzar la meva societat?". Se m'acudeixen alguns exemples res allunyats com és ara la polèmica amb la llei de costes i els xiringuitos a peu de platja: Que ha de prevalecer? La protecció de la costa o la manera en la que s'ha viscut fa anys i que dona feina a families locals d'un munt de pobles costers de tota Espanya? O, per un altra banda, un exemple molt concret: el meu pare sempre ha estat pescador i mariscador; en canvi, una llei de la Junta de Andalucia li prohibeix pescar tellerines amb perill de multa mentre ve com vaixells de grans empresaris del negoci marítim a Huelva i a Andalusia poden ficar tubs sota terra i xuclar kilòmetres i kilòmetres de sorra carregant-se el fons marítim.

No vull barrejar conceptes, però tot ho vull resumir al fet de que la veritat com tal no existeix, o al menys no existeixen veritats absolutes, existeixen las veritats de cadascú. Pel meu pare la VERITAT es que s'ha de guanyar la vida d'alguna manera i aquesta activitat l'han fet els seus avantpassats des de sempre; per la Junta de Andalucia i la seva conserjeria de Medio Ambiente es que aquest mol·lusc està contaminat i no es pot agafar. Pel meu pare la VERITAT es que si està contaminat precisament no es culpa seva i s'han de posar els esforços en estalonar als que contaminen i no als que agafen tellerines. Qui porta la raó?

“Usando diferentes descripciones, es decir, imágenes diferentes y vocabulario diferente, y agregando diferentes puntos de vista, los participantes pueden sacar a luz diferentes aspectos de un fenómeno y así hacerse mas conscientes de la ambigüedad, multidimensionalidad, y plasticidad del tema que están tratando (Tsoukas & Papoulias, 1996, p.76).”

En aquest maremàgnum de veritats; quina es la que reflecteixen els mitjans de comunicació? Jo ho tinc clar: la oficial, la institucional. Per la meva feina a la ràdio he tingut moltes ocasions de comprovar com l'agenda política i oficial de les administracions o grans empreses i fundacions marquen amb les seves notes de premsa de que s'ha de parlar, que qui s'ha de entrevistar perquè si no semblaria que no reflecteixis la actualitat. Qui marca què es actualitat de tots els esdeveniments que passen al món cada dia? Al cap i a la fi, ni al meu pare ni a la resta de mariscadors de les costes andaluses vindrà cap periodista a demanar "l'altra versió".

No sé, arribats a aquest punt, em sembla interessant introduir la perspectiva dual, aquella que recolza la participació ciutadana democràtica de tots els agents socials. Des de un punt de vista dual, els mitjans de comunicació conten amb el repte de tractar els temes dels que parlen comptant amb la veu i el testimoni de tots els implicats: Es quan vendria algú a entrevistar al meu pare. I precisament penso que no es tenen els mitjans per poder fer-ho, i també crec que no seria res boig dir que per això precisament triomfa més la perspectiva postmodernista. Al món que ens ha tocat viure no ens convé manejar cap veritat, defensar-les no t'emporta a cap lloc. Hi ha un article que precisament surt avui a l'edició digital de EL PAÍS que parla de la generación ni-ni (ni estudio ni treballo) que es para a analitzar com la generació jove que representem nosaltres estem sumits en el desànim que suposa no comptar amb la veritat que suponia abans: formació-treball-prestigi i reconeixement.

Tan preparados y satisfechos con sus vidas, y tan vulnerables y perdidos, nuestros jóvenes se sienten presa fácil de la devastación laboral, pero no aciertan a vislumbrar una salida airosa, ni a combatir este estado de cosas. El dato asomaba hace poco, sin estrépito, entre los resultados de la última encuesta de Metroscopia: el 54% de los españoles situados entre los 18 y los 34 años dice no tener proyecto alguno por el que sentirse especialmente interesado o ilusionado. ¿Ha surgido una generación apática, desvitalizada, indolente...?

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Generacion/ni-ni/estudia/trabaja/elpepusoc/20090622elpepisoc_1/Tes

Eurovisión

Pobre Soraya, quedó penúltima en un festival que cada vez se nos da peor a los españoles. Pero claro, nosotros no perdemos la ilusión de año tras año mandar al artista (intento de...) de turno para intentar conquistar Europa. En circunstancias normales no le hubiese dedicado un post a Eurovisión, pero teniendo en cuenta mi esguince de tobillo y que casi no he salido de casa en toda la semana, tengo que agradecerle al Festival y a Soraya que han sido lo más emocionante que me ha pasado estos días. 

Sinceramente pienso que no lo hizo mal la chica, pero se quedó floja en coreografía, vestuario, escenografía... aunque ella lo doy todo y no se merecía tan mal lugar.

Soy de Lepe

Nunca me había sentido tan identificado con un sketch...

L'Espanya Profunda

Cada verano el pueblo de San Juan del Puerto (Huelva) celebra sus tradicionales capeas. En un ambiente de tradición y festejo se desarrolla esta propuesta audiovisual que en un tono persistente remarca hasta el cansancio alguno de los tópicos más típicos de lo español.

L'art amb Gràcia

Este fin de semana fui seleccionado para participar como "artista" en la modalidad de fotógrado dentro de la II edición de "L'art amb Gràcia" que organiza la Galería de Arte Paspartú. Este evento tiene como finalidad llevar el arte a la calle y que artistas y sociedad convivan en una sinergia mutua que enriquezca la vida del Barrio. Os dejo algunas referencias en imágenes, disfrútenlo.

Lepe en Canal Sur

Os presento a Helena García. Mi prima

¿Dónde está Jaime?

¿serías capaz de encontrarme entre la multitud de esta fiesta?

Roberto Piqueras Party by Carlos Sáez from Carlos Sáez on Vimeo.

Apuntes de clase

"El personatge virtual en el món dels videojocs quan fa l'amor o es masturba... bé, no ho sé... perqué és un món virtual"

Jaume Durán

Licenciado en filosofía y lingüística y profesor de Comunicación Audiovisual en la Universidad de Barcelona