Sense ficar-me en redundàncies la meva aportació va encaminada una mica a defensar el discurs postmoderniste (més que rés per portar la contraria a tothom). Bromes apart, vull ressortir aquesta corrent de pensament perquè si ben bé és cert que sense dosis de veritat no podem viure, no estem segurs i ens falten referències; jo estimo que la posada en entredit de tota veritat plasmada com ciència ha fet al llarg de l'historia que es produeixin grans esdeveniments tant socials com econòmics que han fet canviar societats i models tot arreu del món. Avui dia, amb el progrés i l'avançament de les tecnologies de la informació creiem tenir la veritat de la nostra part, la fi copsada... però qui ens pot assegurar que encara no vivim entre tenebres (com ara es la percepció que tenim de com vivien a la Edat Mitjana).
Jo personalment sigui una persona que peca d'escèptica però sempre penso que hi han raons per dubtar de si coneixem la veritat o no. Potser, un altra cosa sigui parlar de les realitats que ens envolten i ens afecten a nosaltres mateixos. "Com pot venir un altre de fora, des de el seu etnocentrisme, a dir-me que es el que més em convé a mi, com he de viure, i com he d'organitzar la meva societat?". Se m'acudeixen alguns exemples res allunyats com és ara la polèmica amb la llei de costes i els xiringuitos a peu de platja: Que ha de prevalecer? La protecció de la costa o la manera en la que s'ha viscut fa anys i que dona feina a families locals d'un munt de pobles costers de tota Espanya? O, per un altra banda, un exemple molt concret: el meu pare sempre ha estat pescador i mariscador; en canvi, una llei de la Junta de Andalucia li prohibeix pescar tellerines amb perill de multa mentre ve com vaixells de grans empresaris del negoci marítim a Huelva i a Andalusia poden ficar tubs sota terra i xuclar kilòmetres i kilòmetres de sorra carregant-se el fons marítim.
No vull barrejar conceptes, però tot ho vull resumir al fet de que la veritat com tal no existeix, o al menys no existeixen veritats absolutes, existeixen las veritats de cadascú. Pel meu pare la VERITAT es que s'ha de guanyar la vida d'alguna manera i aquesta activitat l'han fet els seus avantpassats des de sempre; per la Junta de Andalucia i la seva conserjeria de Medio Ambiente es que aquest mol·lusc està contaminat i no es pot agafar. Pel meu pare la VERITAT es que si està contaminat precisament no es culpa seva i s'han de posar els esforços en estalonar als que contaminen i no als que agafen tellerines. Qui porta la raó?
“Usando diferentes descripciones, es decir, imágenes diferentes y vocabulario diferente, y agregando diferentes puntos de vista, los participantes pueden sacar a luz diferentes aspectos de un fenómeno y así hacerse mas conscientes de la ambigüedad, multidimensionalidad, y plasticidad del tema que están tratando (Tsoukas & Papoulias, 1996, p.76).”
En aquest maremàgnum de veritats; quina es la que reflecteixen els mitjans de comunicació? Jo ho tinc clar: la oficial, la institucional. Per la meva feina a la ràdio he tingut moltes ocasions de comprovar com l'agenda política i oficial de les administracions o grans empreses i fundacions marquen amb les seves notes de premsa de que s'ha de parlar, que qui s'ha de entrevistar perquè si no semblaria que no reflecteixis la actualitat. Qui marca què es actualitat de tots els esdeveniments que passen al món cada dia? Al cap i a la fi, ni al meu pare ni a la resta de mariscadors de les costes andaluses vindrà cap periodista a demanar "l'altra versió".
No sé, arribats a aquest punt, em sembla interessant introduir la perspectiva dual, aquella que recolza la participació ciutadana democràtica de tots els agents socials. Des de un punt de vista dual, els mitjans de comunicació conten amb el repte de tractar els temes dels que parlen comptant amb la veu i el testimoni de tots els implicats: Es quan vendria algú a entrevistar al meu pare. I precisament penso que no es tenen els mitjans per poder fer-ho, i també crec que no seria res boig dir que per això precisament triomfa més la perspectiva postmodernista. Al món que ens ha tocat viure no ens convé manejar cap veritat, defensar-les no t'emporta a cap lloc. Hi ha un article que precisament surt avui a l'edició digital de EL PAÍS que parla de la generación ni-ni (ni estudio ni treballo) que es para a analitzar com la generació jove que representem nosaltres estem sumits en el desànim que suposa no comptar amb la veritat que suponia abans: formació-treball-prestigi i reconeixement.
Tan preparados y satisfechos con sus vidas, y tan vulnerables y perdidos, nuestros jóvenes se sienten presa fácil de la devastación laboral, pero no aciertan a vislumbrar una salida airosa, ni a combatir este estado de cosas. El dato asomaba hace poco, sin estrépito, entre los resultados de la última encuesta de Metroscopia: el 54% de los españoles situados entre los 18 y los 34 años dice no tener proyecto alguno por el que sentirse especialmente interesado o ilusionado. ¿Ha surgido una generación apática, desvitalizada, indolente...?
