Mostrando entradas con la etiqueta catalán. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta catalán. Mostrar todas las entradas

jueves, 23 de abril de 2009

Sant Jordi

Avui es el dia de Sant Jordi en Catalunya, el dia del llibre i la Rosa per tothom.

Conta la llegenda que havia un poble amb un castell a on vivia un rei i la seva filla, la princesa. En aquest poble hi vivia un Drac que sempre tenia molta gana, va començar per menjar-se tots els animals dels pagesos i quan no hi quedaven es va a acabar per menjar-se a la gent. Tot el poble, en disposició de trobar una solució es van reunir a la plaça major i van decidir que algú s'havia d'encarar amb el Drac i donar-li mort. D'entre tots els habitants del poble va a estar elegida la princesa.

Encara que el Rei era el seu pare no va a poder evadir l'encàrrec encomiat a la seva filla i aquesta va a anar a on el Drac era. La pobre, morta de por cridava tot arreu fins que un fantàstic cavaller, en Sant Jordi va arribar damunt del seu cavall blanc tot valent per enfrontar-se al temible Drac. Es quan li va clavar la seva espasa i allà a on la sang del Drac va caure van néixer rosers d'on el apost Sant Jordi agafaria una Rosa per donar-li a la princesa que havia estat salvada.

Aquesta llegenda està molt estesa entre els catalans i quan arriba Sant Jordi es tota una festa per ells. Els carrers s'adornen amb la senyera, hi han parades de roses tot arreu, es regalen llibres i la gent surt fora a passejar, a mirar l'ambient perquè les rambles s'omplen d'escriptors que signen els seus llibres als lectors que els porten amb la il·lusió de conèixer-les i parlar amb ells.

Feliç dia de Sant Jordi

Feliz dia del libro

jueves, 6 de noviembre de 2008

sardinas (experiencia bilingüe)

Avui hem fet un expèriment amb els nois de cinqué de la meva escola, on treballo. Ara estem estudiant els animals vertebrats a naturals, dels cuals un grup es els peixos. La mestra de aquest curs li va semblar molt interesant l´idea de comprar sardines y donar-les als nens l´oportunitat de experimentar amb el cos, els ulls, las escatas, els aletes, i fins i tot la col·lumna vertebral tallant tot el cos del peix amb un ganivet.

Va a ser molt divertit, els nois van gaudir molt de l´experiència i el que jo considero el millor de tot, van aprendre realment com es un peix y quines son las parts qui el formen.

Felicitats BàrbaraHoy hemos hecho un experimento con los chicos de quinto de mi escuela, donde trabajo. Ahora estamos estudiando los animales vertebrados en naturales, de los cuales un grupo son los peces. A la maestra de este grupo le pareció muy interesante la idea de comprar sardinas y darle a los niños la oportunidad de experimentar con el cuerpo, los ojos, las escamas, las aletas, e incluso la columna vertebral cortándo el cuerpo del pescado con un cuchillo.

Fue muy divertido, los chicos se divirtieron mucho con la experiencia y lo que yo considero lo mejor de todo, aprendieron como es un pez realmente y qué partes lo forman.

Felicidades Bárbara

martes, 7 de octubre de 2008

¿sabías qué?

Capicua es una palabra que viene del catalán: cap i cua que significa literalmente cabeza y cola.

He vuelto a la rutina, a madrugar por las mañanas y a cargarme yo mismo de mil cosas que hacer cada día. Por las mañanas voy a la universidad, por la tarde trabajo como vetllador en un colegio de Viladecans, luego voy al gimnasio y aún está entre mis planes dar tomar clases de català y colaborar en la radio de la Universitat de Barcelona...

¿Podré soportarlo?

sábado, 2 de agosto de 2008

amor propio

Si hay algo que envidie de los catalanes sin duda es el amor propio, por su tierra, por su cultura y por su gente. Nada que ver con el chauvinismo sevillano, eh. Los catalanes, y su tan nombrado estatut, en el que la polémica se basa principalmente en la financiación (la pela es la pela)... pero la verdad que estos terrenos de política e intereses me resultan farragosos.

Si puedo opinar de asuntos más cotidianos, que están en la calle, que se palpan. El catalán se habla sin complejos, y eso me parece tan admirable... ¿pero por qué sin embargo un andaluz modifica su acento y expresiones típicas a la mínima que detecta que la otra parte no le puede entender? Sobre todo si se trata de un andaluz con cultura. Aquí quizá es donde radique la mayor diferencia, el catalán es firmemente defendido y hablando por la gente con nivel cultural y poder adquisitivo (y el castellano más usado en la calle y ambientes marginales). Y en andalucía, el andaluz (si es que el andaluz se puede considerar ni tan siquiera un dialecto) es relegado a los barrios, los ambientes rurales, la gente sin estudios,... el ceceo o seseo y otras características de nuestra forma tradicional de hablar nos hacen sonrojar si de repente el interlocutor parece no entendernos (algo que no les pasa a los catalanes).

A lo mejor es demasiado intrincado esto que expongo, pero pongo un ejemplo muy concreto. De toda la vida en el colegio, en Andalucía, se nos ha machacado con que los nombres propios, las personas, no llevan artículos (está mal decir "el Juan", o la "Rocío", aunque se escucha sobradamente en la calle o ambientes informales). Aquí, en el catalán, no es solo extensamente común decir los nombres personales con artículos, sino que además es regla gramatical. Razón sine quanon aquí soy sin más remedio "El Jaime"... bueno, "El Jaume". Supongo que son ensoñaciones de un andalucista trasnochado, pero quizá algún día llegue a ver mi nombre escrito de forma oficial como " Er Jaime".